El llibre contempla els esdeveniments que tingueren lloc entre l'acabament de la Primera Guerra Mundial i la primera recepció del concili Vaticá II; al mateix temps, vol posar de manifest la percepció que aquests fets produïren en la gent que els va viure i la influéncia que aquesta percepció tingué en l'estructuració d'una nova mentalitat, durant la primera meitat del segle XX. L'evolució del pensament cristiá, la veurem a dos nivells. En primer lloc, a nivell de pensament teológic, en les versions ortodoxa i heterodoxa. En segon lloc, a nivell, diguem-ne, de pensament "profá", un pensament que, tanmateix, analitzarem més de prop en el volum següent i últim de la col·lecció. En el llibre s'exposa en forma detallada els camins que dugueren al Vaticá II, a partir dels pontificats de Pius XI i Pius XII. L'evocació del papa Joan XXIII ens permetrá de veure l'abast de la convocatória conciliar. En tot cas, el llibre se centra en el pas del pensament modern al pensament postmodern, un pas que s'explica com el pas d'una percepció més o menys generalitzada de la "mort de Déu" a la percepció constatació de la discreta i elegant del Ressuscitat: el llibre vol explicar qué vol dir aixó. En aquest sentit, el volum vol deixar constáncia de dues coses: en primer lloc, de la "mort" del régim cristiá de cristiandat i, segon, d'uns darrers intents de "divinització" de Jesús de Natzaret a cárrec, aquesta vegada, d'una Església que, en els intents contraris d'una "humanització" del mateix Jesús, hi veu un perill molt seriós de perdre la legitimació del seu poder.
